Joan edukira
Galeria

Ordiziako erakusketa

ARRATSALDEKOA Euskadi irratia

Euskadi irratian, Arratsaldekoa programan, Arantza Iturbek Jose Luis Otamendi eta Xabier Baztarrikarekin izandako elkarrizketa.

Euria nola egin





Gu ez gauden lekuetan

GU EZ GAUDEN LEKUETAN

 

gu ez gauden lekuetan jendea dago

gu ez gauden lekuetan metatzen dira

munduko arropa maiztuak

hamaika zauriren ametsak mendekuak…

 

gu ez gauden lekuetan gu ez gaude

baina maiz bagauden itxura egiten dugu

eta urrundu egiten gara gabiltzan lekutik

inon ez egotea posible balitz bezala

-bi punturen arteko distantziarik luzeena gezurra da-

eta idiotak bezala begiratzen dugu inor islatzen ez duten ispiluetan

 

gu ez gauden lekuetan gu ez gaude

eta batzuetan inon ez bageunde bezala bizi izaten gara

ikusezin izateko ahalegin zoroan…

 

ez dakit zergatik dauden gu ez gauden lekuak

ez dakit zergatik ezin dugun egon leku guztietan

hainbeste dira defendi ezinak zaizkigun lekuak

eta hala ere gu ez gauden lekuetan jendea dago

zein bere izateko erari nolabait eusten

-bi lekuren arteko distantziarik handiena gezurra da-

eta gu ez gauden lekuetan jendea bizi da

Gu ez gauden lekuetan (traducción al castellano)

DONDE NO ESTAMOS

donde no estamos hay gente

donde no estamos se amontonan

las ropas usadas del mundo

los sueños de múltiples heridas

venganzas…

no estamos donde no estamos

pero a menudo aparentamos estar allí

y nos alejamos de lo que somos

como si fuera posible no estar en ningún lugar

-la distancia más larga entre dos puntos es la mentira-

y miramos como idiotas espejos que no reflejan nada

no estamos donde no estamos

y a veces vivimos como habitantes de la nada

esforzándonos desesperadamente por ser invisibles…

no sé por qué hay sitios donde no estamos

no sé por qué no podemos estar en toda partes

son tantos los lugares que no podemos defender

y aún así donde no estamos hay gente

procurando cada cual mantener su forma de ser

-la distancia mayor entre dos puntos es la mentira-

y donde no estamos vive gente

Ordiziako erakusketaren partaideak, babeslea eta ordutegia

azkenaurrekoa.gifordutegia.gif

Euria Nola Egin (bideoko elkarrizketa)

Euria nola egin

Jo dezagun trumoiak jo duela. Zaparradak aterpe bila jarri du jendea. Urte askoren ondoren, kanpoan euri jasa ari duela, bi lagun elkarren ondora ekarri ditu arkupe berean babesteak.
Urteek arte plastikoak lantzera jarri dute Xabier Baztarrika, eta idaztera, berriz, Jose Luis Otamendi. Idazten edo margotzen hasi baino askoz lehenago, ordea, ikasketek eta nerabezaroko adiskidetasunak lotu zituen elkarrengana. Donostian beti.
Loiolako La Salle ikastetxean ezaupidea egin eta bi urtez ibili ziren batxilergoan. Ondoren, EUTGn bost urte eman zituzten elkarrekin historia eta beste gauza asko ikasten…
Adiskidetasunak, eta erne zitzaien zaletasunak behin eta berriz ekarri du artista idazlearengana, eta idazlea margolariarengana. Erakusketetako katalogoak, liburu azalak, koadroen izenburuak, erakusketen aurkezpen ekitaldiak, eta erakusketa eta instalazioak burutu dituzte lankidetzan azken hogeitaka urtetan.
Euria ari du kanpoan. Atertu bitartean, aspaldiko lagunak, berriketa arinean, lehengo egunez, lagunez, eta egungo asmo eta proiektuez ari dira. Baina egiten duten lanak sortzen dizkien kezkak ere hizpidea hartu die azkenean. Bakoitza norbere lanetik abiatu eta gai larriagoetara ekarri ditu solasak.

– O.: Pentsatzen dut kontraesanean bizi dugula, guk sormena edo esaten diogun hori. Konpontzen erraza ematen ez duen kontraesana dela esango nuke, gainera.
-X.: Berez bizitzearekin berarekin edo bizitza imitatzearekin nahikoa ote dugu? Nire ustez bizi duzunari jartzen diogun begiradak ematen dio interes berezia egiten duzunari. Egunero ia akordatu gabe egiten dugu gauza mordoa…, baina egiten ditugunei arretaz begiratzen hasten bazara, begiratzeko era ere aldatu egiten da zeharo.
-O.: Hori hala da…Baina, bestetik, beti ari gara, sortzen zaizkigun galderei eta estimuluei erantzuten. Ia-ia arnasa hartzen dugun bakoitzean aukera bat egiten ere ari gara, eta, jakina, hori egiten duzunean beste aukera asko alde batera uzten ari zara. Eta horretaz konturatzeak gatazka sortzen dizu, egonezin moduko bat, ez dakit…
X.: Baina zuri sortu zaizkizun kezkei emandako erantzuna nonbaiten jaso behar duzu, beste inorentzat ere interesa izan dezan, jendeak zure erantzuna ezagutzeko edo ikusteko modua izateko. Arteak heldulekua behar du.
O.: Bai, egia. Paperik gabe, margorik gabe, nola-halako soporterik gabe sormenaren bideak laburrak dira oso, eta hori gabe ez daukate irauterik.
X.: Baina horrekin ere kontuz, transzendentzia iraupenarekin lotzeko kontua zaharkitu samarra iruditzen zait. Performanzeak, instalazioak eta zuzeneko saioak, arte bizia-eta ezin dituzu bazterrera bota…
O.: Nik, berriz ere, lehengora etorri nahi dut, Xabi. Ez dakit jabetzen garen aukera bat egiteak duen garrantziaz …
-X.: Labain samarra da auzi hori, neurrian hartu beharrekoa iruditzen zait. Ezin dugu itsutu beti postura hartzeko kontu horrekin, bestela obsesio bihur daiteke eta horrek berak sortzen lagundu beharrean paralizatu egin zaitzake.
-O.: Baina, bestetik, sormenaren aukera egitearen alderdi hori baztertzen badugu, gure lana ez al dezake jolas hutsera eraman, fribolitate errazegia bihurtu?
-X.: Begira, zuk nahi duzuna esan baina pentsatzen dut pinturak badaukala berezko balio bat. Izan ere, hautatzen duzun estiloa eta teknika ere bada aukera egitea; ezta? Artea ofizioa eta askatasuna ez al da?
-O.: Konforme. Uste dut ofizio den aldetik tradizioan oinarritzen dela, eta askatasuna den aldetik zerbait berria ere bilatzen duela. Eta hori ere hautua da neurri batean. Bestela suerteari eta halabeharrari indar handiegia lagatzen diogula iruditzen zait.
-X.: Sormen prozesuko elementu bat gehiago da halabeharra, beste aukera bat azken batean. Eta, askotan, ez nolanahikoa. Ez ahaztu sormena prozesu dinamikoa dela, ari zaren neurrian aldatzen dena.
-O.: Arrazoia duzu. Neuri, eta hitzekin aritzen naizelako izango da hori, gehiago interesatzen zait, hala ere, kaos antolatu bat edo nolabaiteko sintaxi bat bilatzea. Destino zoroaren kontrako lana ere izan daiteke sortzea; ezta?.
-X.: Argi ibili, ordea, diskurtso bat eratzeko obsesioak ito egin baititzake sortzeko aukerak azkenean. Uste dut politizatuegia dagoela edertasunaren eta artearen kontzeptua.
-O.: Behar bada bai. Bakoitzak zer dugun nahiago azpimarratzen dugu. Lehentasuna non jartzen dugun une bakoitzean. Batzuetan aurrena datorkigunarekin konformatzen gara, baina ia beti lan handiagoa eskatzen du gure jardunak. Han eta hemen begira ibiltzea, etengabe bilatzea… Hori politizatzea bada?
-X.: Ez dakit aurreiritziak eta gustuak ez ote ditugun nahasten.
-O.: Niretzat ikuskera politiko eta sozialak dena kutsatzen du. Ideologizatuegia dagoela gure jarduna…?Ba, seguru asko bai.
-X.: Eta premisa horrekin erratuta ba gaude; zer?
-O.: Orduan baliteke orain arte egin dugun lana oinarri ustelen gainean eraikita egotea. Arrisku hori ere hor dago. Eta beldurgarriena Xabi; beranduegi ez ote da dagoeneko hainbeste urteko okerra zuzentzeko?
-X.: Oso aitorpen tristea iruditzen zait hori. Konformismoa edo etsipenaren itzala sumatzen dut hor.
-O.: Ez da aitorpena, galdera da!
-X.: Artearen egiteko nagusietako bat egonean dagoenari, konformismoari aurpegi ematea dela uste dut. Edertasuna eta mina, bizitzaren eta dinamismoaren alde jartzea.
O.: Hori bakarrik?
X.: Ez. Beste gauza asko ere bai… Esaterako, sormenaren alderdi terapeutikoa. Eguneroko astindu eta kolpeei aurre egiteko lagungarria da artea, porrotari eta nahigabearen kontrako botika edo…
-O.: Hala ere, alderdi terapeutiko hori helburu baino sormenaren ondorio dela iruditzen zait…
-X.: Baliteke, baina beste kontu bat ekarri nahi nuke hona. Duela hogei urte idazten zenuena eta orain idazten duzunaren artean aldea ikusiko duzu, noski? Hala ere, une bakoitzean sentitu duzuna adierazteko tresna baliagarri izan al da zure lana? Ni horrek ere dezente kezkatzen nau.
-O.: Horrek eta egin duzunaren nola-halako koherentziak, diskurtso modu bat osatzeak; ezta? Ezin gintezke zoro-zoro haizeak nondik joko ibili, beti moda edo joera nagusien menpean. Nire lana eguneroko martxak asko baldintzatzen du. Hala uste dut behintzat.
-X.: Ez da hori kontua. Eman dezagun koadro bat, poema bat, kantu bat egiten dugunean guretzat berria den errealitatea ari garela asmatzen. Hala ere ez dut garbi ikusten zertan izan behar duen errealitate berri horrek eguneroko ezerekin lotutarik.
-O.: Horrek neure burua eta sentimenduak ulertzen laguntzen dit. Beldurra ematen dit poema bat egitera bultzatu zaituen ideiaren eta testuaren artean desfasea egoteak. Azken produktuan ezin antzeman izatea zerk eragin duen obra hori.
-X.: Aizu!; artea bera da errealitate berri bat. Guk gauza berri bezala sentitu dugu sortzen ari ginenean. Bestela, agian, sortzen saiatu ordez hobe genuke berrien ilustratzaile edo kazetari lanetan ariko bagina…Errealitatearen ikuspegi labur horrek ezin du sormena mugatu.
-O.: Hori ere hala izango da Xabi, baina beti daukat barruan harra, esaten didana ez ote nabilen mundutik aparteegi, artearekin gogoetak, sentimenduak biluztu ordez, eder jantzi baten itxuran errealitatea ezkutatzen ez ote naizen ari.
-X.: Baina arteak berea du sujeritzeko indarra, eta hori errealitatearen imitazio hutsa baino gehiago da.
-O.: Nabarmena da zertarako ari garen lanean: zentzu bat eman nahi diogu egiten dugunari. Gaur eta hemen bizi izatearen zama hori, margoak, marrazkiak, zinea, musika, hitzak erabiliz saiatzen gara adierazten.
-X.: Eta uste dut horretan ez gaudela erabateko porrotera kondenatuak. Noski, komunikazioa ez da helburu bakarra, komunikazioa ere bide bat da.
-O.: Ez dakit zer esan. Komunikatzeak arintzen digu porrotaren zama, nahiz hasterako onartu ahalegin horren mugak.
-X.: Uste dut ezer ez dela betiko, eta artearen lana ere etengabe berritu beharreko zerbait bezala ulertu behar dela. Inoiz zerbait handia izatera irits daitekeena akaso, baina galkorra ere badena.
-O.:Baina hori bera ere borroka bai, baina borroka etsigarri samarra ez al da?
-X.:Eta zer uste zenuen zela ba enamoratzea, sillan eseri eta gitarra jotzea…

Euria Nola Egin (diálogo del vídeo en castellano)

Supongamos que ha empezado a tronar. La gente corre a refugiarse del chaparrón. Huyendo de la lluvia, dos amigos se han encontrado bajo un mismo soportal.
Ambos quisieran aprender a fabricar lluvia.
El tiempo, junto con la necesidad de responder a ansias y pasiones interiores, ha llevado a Xabier Baztarrika a trabajar las artes plásticas; y a Jose Luis Otamendi, a escribir. Mucho antes de que escribiesen o pintasen, los unieron los estudios y la amistad. Fueron compañeros de estudios durante el bachillerato en el colegio de La Salle de San Sebastián primero, y más adelante, pasarían cinco años juntos en la EUTG, aprendiendo historia y otras muchas cosas…
La amistad y la afición que creció en ellos han atraído una y otra vez al artista hacia el escritor, y al escritor hacia el pintor. Durante más de veinte años, han colaborado para crear instalaciones, catálogos de exposiciones, portadas de libros, títulos de cuadros, actos de presentación de exposiciones…
Fuera sigue lloviendo. Mientras tanto, los viejos amigos hablan del pasado, de las amistades, de las intenciones y proyectos que hoy albergan. Al final, han terminado hablando de las preocupaciones que les crea su trabajo. Partiendo cada uno de su oficio, la conversación les ha llevado a temas más serios. En algún sitio está lloviendo. Llueve donde nosotros no estamos…

– O.: Me parece que vivimos de forma contradictoria la creatividad, la creación o como se llame. Además, diría que es una contradicción difícil de resolver.
-X.: Pues, ¿es suficiente con vivir o imitar la vida? La forma de ver lo que vives es lo que le da un interés especial a lo que haces. Todos los días, hacemos un montón de cosas casi sin enterarnos… pero si comienzas a mirarlas con atención, la forma de verlas cambia completamente.
-O.: Cierto… pero, por otra parte, estamos siempre respondiendo a preguntas y estímulos; prácticamente cada vez que respiramos, hacemos una elección, y claro, descartamos otras muchas. Y el darte cuenta de eso te genera un conflicto, una especie de inquietud, no sé….
X.: Pero la respuesta que das a tus preocupaciones la tienes que plasmar en algún sitio, para que tenga interés para otras personas. Para que la gente pueda conocer o ver tu respuesta. El arte necesita un asidero.
O.: Así es. Sin papel, sin pintura, sin soporte, los caminos de la creatividad son cortos, y no perduran en el tiempo.
X.: Pero ten cuidado; eso de relacionar la trascendencia con la duración me parece un tanto trasnochado. No puedes dejar a un lado las performances, las instalaciones y las actuaciones en directo, el arte vivo…
O.: Está bien…. Pero quiero que volvamos a lo de antes. No sé si nos damos cuenta de la importancia que tiene el elegir una opción….
-X.: Ese tema es resbaladizo, hay que abordarlo con cuidado. No podemos cegarnos con eso de tomar siempre una postura; se puede convertir en una obsesión, y eso te puede paralizar, en vez de ayudarte a crear.
-O.: Pero si rechazamos ese aspecto de elegir, ¿no se convertirá nuestro trabajo en un mero juego, en una frivolidad?
-X.: Mira, tu di lo que quieras, pero creo que la pintura tiene un valor en sí misma. Porque elegir tu estilo y tu técnica también es hacer una elección, ¿o no? ¿No es el arte oficio y libertad?
-O.: De acuerdo. Al ser oficio, se basa en la tradición, y al ser libertad, busca algo nuevo. Y también eso es una elección, de alguna manera. Si no, me parece dar demasiado chance a la suerte y al destino.
-X.: El destino es un elemento más del proceso de creación; otra elección, a fin de cuentas. Y muchas veces, nada baladí. No olvides que la creatividad es un proceso dinámico, que va cambiando contigo.
-O.: Tienes razón. A mí, y será porque trabajo con palabras, me interesa más organizar o poner un orden en el caos, buscar una especie de sintaxis en el mundo. Crear también puede ser luchar contra el loco destino.
-X.: Pero ten cuidado; la obsesión por crear un discurso puede terminar asfixiando las posibilidades creativas. Creo que el concepto de la belleza y el arte está demasiado politizado.
-O.: Tal vez sí. Nosotros recalcamos cuáles son nuestras preferencias. Dónde ponemos la prioridad en cada momento. A veces te conformas con lo primero que te viene, pero casi siempre, nuestro trabajo exige un esfuerzo mayor. Si eso es politizar…
-X.: No sé si no estaremos mezclando los prejuicios con los gustos.
-O.: Para mí, lo político y social lo contamina todo. ¿Que nuestro trabajo está demasiado ideologizado?…. Pues seguramente sí.
-X.: ¿Y si estamos equivocados con esa premisa, qué?
-O.: Entonces, puede que lo que hemos hecho hasta ahora se apoye sobre bases falsas. Ese peligro también existe. Y lo peor de todo, Xabi: ¿no será ya demasiado tarde para empezar ahora a corregir lo hecho mal durante tantos y tantos años?
-X.: Me parece una confesión muy triste. Veo ahí una sombra de conformismo o resignación.
-O.: No es una confesión, es una pregunta.
-X.: Me da igual. Uno de los cometidos principales del arte es hacer frente al conformismo, a la pasividad. Encauzar la belleza y el dolor hacia la vida y el dinamismo.
-O.: ¿Solo eso?
-X.: No. También otras muchas cosas… Por ejemplo, el aspecto terapéutico de la creatividad. El arte ayuda a sobrellevar los golpes que recibimos a diario, es una especie de medicina contra el fracaso y la tristeza…
-O.: De todos modos, creo que ese aspecto terapéutico del que hablas es un resultado de la creatividad, más que un objetivo…
-X.: Podría ser, pero ahora me gustaría hablar de otra cosa. Lo que escribías hace veinte años y lo que escribes ahora es diferente, ¿verdad? Aún así, tu trabajo ha sido una herramienta útil para expresar lo que sentías en cada momento. A mí eso también me preocupa bastante.
-O.: Eso y la coherencia en lo que haces, el crear un tipo de discurso; ¿no es así? No podemos ser esclavos de la moda o de las tendencias de cada momento. Sin embargo mi trabajo está muy condicionado por el día a día. Por lo menos eso creo.
-X.: El asunto no es ése. Supongamos que cuando hacemos un cuadro, un poema o una canción, estamos creando una realidad que es nueva al menos para nosotros. No veo por qué esa nueva realidad tiene que estar relacionada con lo cotidiano.
-O.: A mí eso me ayuda a entenderme a mí mismo y mis sentimientos. Me da miedo que haya un desfase entre la idea que te ha llevado a escribir un poema y el texto mismo. Que en el producto final no se pueda identificar qué es lo que lo ha inspirado.
-X.: ¡Oye!; el propio arte es una nueva realidad. Nosotros lo hemos sentido como algo nuevo cuando estábamos creando. Si no, en vez de intentar crear, tal vez deberíamos ser ilustradores de noticias o periodistas… Esa visión cerrada de la realidad no puede limitar la creatividad.
-O.: Seguro que tienes razón, Xabi, pero yo tengo dentro un voz interiora que me interroga constantemente sobre si no estaré demasiado apartado del mundo; si no estaré ocultando la realidad bajo un aparente ropaje artístico en vez de procurar esclarecerla.
-X.: Pero el arte tiene una gran fuerza sugestiva, y eso es más que la mera imitación de la realidad.
-O.: Eso me hace ver, de nuevo, lo limitado de nuestras posibilidades, de nuestro “arte”. Queremos dar un sentido a lo que hacemos. Intentamos expresar mediante pinturas, dibujos, cine, música, palabras lo que significa vivir aquí y ahora, dejar testimonio de lo que somos.
-X.: Y creo que en eso no estamos condenados al fracaso. Claro, la comunicación no es el único objetivo; la comunicación es también un medio.
-O.: No sé qué decir. Comunicarse aligera la carga del fracaso, aunque reconozco que ese esfuerzo tiene sus límites.
-X.: Yo creo que nada es para siempre, y el arte también debe renovarse constantemente. Puede llegar a ser grande, pero también es perecedero.
-O.: Es una lucha, ¿pero no es esa lucha a veces algo decepcionante?
-X.: ¿Pero tú qué creías que era enamorarse, sentarse en una silla y tocar la guitarra?

Euria Nola Egin (en français)

Imaginons qu’un orage vient d’éclater. Les gens courent pour se protéger de l’averse. Fuyant la pluie, deux amis se sont retrouvés sous le même porche.
Tous deux aimeraient apprendre à fabriquer de la pluie
La vie, ainsi que le besoin de trouver des réponses à leurs angoisses et passions internes, ont conduit Xabier Baztarrika à travailler les arts plastiques; et José Luis Otamendi à écrire. Bien avant de commencer à écrire ou à peindre, les études et l’amitié les avaient réunis. Ils furent compagnons d’études, premièrement au collège de La Salle de Saint Sébastien pendant le baccalauréat, et ensuite ils passèrent cinq ans ensemble à l’ EUTG, étudiant l’histoire et bien d’autres choses…
L’amitié et l’engouement qui se développa en eux attira de plus en plus l’artiste vers l’écrivain, et l’écrivain vers le peintre. Durant plus de vingt ans, ils ont collaborèrent pour créer des installations, des catalogues pour des expositions, des jaquettes de livres, de titres de tableaux, des actes de présentation d’expositions…
Dehors il continue de pleuvoir. Pendant ce temps là, les vieux amis parlent du passé, de leurs amitiés, des aspirations et projets qui les habitent aujourd’hui. Puis, ils finissent par parler des préoccupations créées par leur métier. En partant chacun d’eux de leur travail, la conversation les a conduit à aborder des sujets plus sérieux. Il pleut quelque part. Il pleut là où nous ne sommes pas…

– O.: Il me semble que nous vivons la créativité, la création, ou comme nous voudrons bien l’appeler, de façon diamétralement opposée. En plus, je dirais que c’est un paradoxe difficile à résoudre.
-X.: Mais, est-il suffisant de vivre ou de faire semblant de vivre? La façon de voir ce que tu vis, c’est ce qui donne un intérêt particulier à ce que tu fais. Chaque jour nous faisons plein de choses quasi sans nous en rendre compte… mais si tu commences à les regarder avec attention, ta façon de les voir change entièrement.
-O.: C’est vrai… mais, d’autre part, nous répondons toujours à des questions et à des stimulations; pratiquement chaque fois que nous respirons nous faisons un choix, et bien entendu, nous en écartons d’autres. Et quand tu t’en rends compte, cela génère un conflit, une sorte d’inquiétude, je ne sais…
X.: Mais la réponse que tu donnes à tes préoccupations tu dois l’exprimer quelque part, pour que cela ait de l’intérêt pour d’autres personnes. Pour que les gens puissent découvrir ou voir ta réponse. L’art a besoin d’un manche.
O.: Oui, c’est comme cela. Sans papier, sans peinture, sans support, les chemins de la créativité sont exigus, et ne perdurent pas dans le temps.
X.: Mais fais attention; le fait de relier la transcendance avec la durée me paraît un peu dépassé. Tu ne peux pas laisser de côté les performances, les installations et les représentations en direct, l’art vivant…
O.: D’accord…. Mais je veux revenir à ce dont nous parlions auparavant. Je ne sais pas si nous nous rendons compte de l’importance que revêt le fait de pouvoir choisir une option….
-X.: C’est un sujet glissant, il faut l’aborder en faisant attention. Devoir prendre chaque fois position ne doit pas nous obnubiler; cela peut devenir une obsession, et cela peut te paralyser, au lieu de t’aider à créer.
-O.: Mais si nous rejetons cette notion de choix, notre travail ne deviendra-t-il pas un simple jeu, une vétille?
-X.: Ecoute, dis ce que tu veux, mais je crois que la peinture en elle-même à une valeur. Car choisir ton style et ta technique, c’est aussi faire un choix, ou non? L’art n’est-il pas métier et liberté
-O.: D’accord. En étant un métier, il se base sur la tradition, et étant liberté, il cherche quelque chose de nouveau. Et cela aussi, d’une certaine façon, c’est un choix. Sinon, cela me paraîtrait laisser trop de chance au sort et au destin.
-X.: Le destin est une composante supplémentaire du processus de création, un autre choix en fin de compte. Et, bien souvent, pas insignifiant. N’oublie pas que la créativité est un processus dynamique, qui évolue avec toi.
-O.: Tu as raison. C’est sans doute parce que je travaille avec des mots, mais moi je préfère organiser ou mettre de l’ordre dans le chaos, chercher une sorte de syntaxe dans le monde Créer, c’est peut-être lutter contre le destin insensé.
-X.: Mais fais attention; l’obsession de créer un discours peut finir par asphyxier les facultés créatives. Je crois que les concepts de la beauté et de l’art sont trop politisés.
-O.: Oui, peut-être. Nous mettons nous-mêmes l’accent sur nos préférences. C’est à cela que nous donnons la priorité a tout moment. Parfois tu te contentes de la première chose venue, mais notre métier, presque toujours, exige un plus grand effort. Si politiser c’est cela…
-X.: Je me demande si nous ne sommes pas en train de mélanger préjugés et goûts.
-O.: Pour moi, le politique et le social contaminent tout. Qu’il y a trop d’idéologie dans notre métier?…. Eh bien oui, certainement !
-X.: Et si nous nous trompions avec cette prémisse, alors quoi?
-O.: Alors, il se peut que tout ce que nous avons fait jusqu’à présent s’appuie sur des bases erronées. Ce danger existe aussi. Et Xabi, le pire de tout: n’est-il pas déjà trop tard pour commencer maintenant à corriger ce qui a été mal fait durant tant et tant d’années?
-X.: Cela me parait un très triste aveu. J’y vois là l’ombre du conformisme ou de la résignation.
-O.: Ce n’est pas un aveu, c’est une question.
-X.: Cela m’est égal. Un des principaux rôles de l’art c’est de s’opposer au conformisme, à la passivité. Canaliser la beauté et la douleur vers la vie et le dynamisme.
-O.: Et seulement cela?
-X.: Non. Il y a aussi beaucoup d’autres choses … Par exemple, l’aspect thérapeutique de la créativité. L’art aide à surmonter les coups que nous recevons quotidiennement, c’est une sorte de remède contre l’échec et la tristesse …
-O.: De toute manière, je crois que cet aspect thérapeutique dont tu parles est le résultat de la créativité, plus qu’un objectif…
-X.: C’est possible, mais maintenant j’aimerais parler d’autre chose. Ce que tu écrivais il y a vingt ans et ce que tu écris actuellement, c’est tout à fait différent, n’est-ce pas? Même ainsi, ton travail a été un outil efficace pour exprimer ce que tu ressentais à chaque instant. Cela me préoccupe beaucoup aussi.
-O.: Cela, et que soit cohérent ce que tu fais, de créer un type de discours; c’est bien cela? Nous ne pouvons être esclaves de la mode ou des tendances du moment. Cependant, mon travail est très dépendant du jour le jour. C’est ce que je crois toutefois.
-X.: La question n’est pas là. Supposons que lorsque réalisons un tableau, un poème ou une chanson, nous sommes en train de créer une réalité qui est nouvelle, au moins pour nous. Je ne comprends pas pourquoi cette nouvelle réalité doit être liée au quotidien.
-O.: En ce qui me concerne, cela m’aide à mieux me comprendre, moi-même et mes sentiments. J’ai toujours peur qu’il y ait un décalage entre l’idée qui t’a conduit à écrire un poème et le texte même. Qu’on ne puisse identifier dans le produit final ce qui l’a inspiré!
-X.: Ecoute!; l’art en lui-même est une nouvelle réalité. Nous l’avons ressenti comme quelque chose de neuf quand nous étions en train de créer. Sinon, au lieu de tenter de créer, peut-être devrions être illustrateurs de nouvelles ou journalistes … Cette vision restreinte de la réalité ne peut pas limiter la créativité.
-O.: Tu as certainement raison, Xabi, mais, j’ai en moi une voix intérieure qui se demande continuellement si je ne suis pas trop éloigné du monde, si je ne cache pas la réalité sous quelques atours soit disant artistiques au lieu d’essayer de l’élucider.
-X.: Mais l’art possède une grande force de suggestion, et cela est bien plus que la simple imitation de la réalité.
-O.: Cela me fait entrevoir, une fois de plus, les limites de nos facultés de notre “art”. Nous voulons donner un sens à ce que nous faisons. Au moyen de peintures, de dessins, de cinéma, de musique, de mots nous tentons d’exprimer ce que signifie vivre ici et maintenant, de laisser une preuve de ce que nous sommes.
-X.: Je crois qu’en cela nous sommes condamnés à l’échec. Bien sûr, la communication n’est pas le seul objectif; la communication est aussi un moyen.
-O.: Je ne sais pas quoi dire. Se confier allège le fardeau de l’échec, même si je reconnais que cet effort a ses limites.
-X.: Je crois que rien n’est définitif, et l’art, lui aussi, doit constamment se renouveler. Il peut grandir, mais il est périssable également.
-O.: C’est un combat, mais ce combat n’est-il pas parfois quelque chose de décevant?
-X.: Mais, tomber amoureux tu croyais que c’était quoi? S’asseoir sur une chaise et jouer de la guitare?

Euria Nola Egin (in english)

Let’s suppose it’s started to thunder. People run to take cover from the downpour. Fleeing from the rain, two friends find each other under the same doorway.
Both want to learn how to make rain.
Time, along with the need to respond to inner anxieties and passions, led Xabier Baztarrika to work in the field of plastic arts; and Jose Luis Otamendi, to write. Long before they wrote or painted, they were united by their studies and their friendship. First, they were classmates during the bachillerat in the La Salle school in San Sebastián, and later on they spent five years together at the EUTG University in San Sebastián, learning history and many other things…
The friendship and interest that grew within them drew the painter to the writer, and the writer to the painter, time and time again. For more than twenty years they worked together to create installations, exhibition catalogues, book covers, titles of paintings, presentation events for exhibitions…
Outside, it is still raining. In the meantime, the old friends speak of the past, of friendships, of their intentions and plans today. Finally, they ended up talking about the worries stirred up in them by their work. After talking about their respective occupations, the conversation led them to more serious issues. Somewhere, it is raining. It is raining somewhere we are not….

– O.: I think we experience creativity, creation or whatever you wish to call it, in a contradictory way. And also, I would say it’s a contradiction that is difficult to resolve.
-X.: So, is it enough to live or to imitate life? The way of looking at how we live is what makes what we do especially interesting. Every single day, we do lots of things without even realising it….but if you start paying attention to them, the way of looking at them completely changes.
-O.: Yes, of course… but on the other hand, we’re always responding to questions and stimuli; practically each time we take a breath we make a choice, and sure, we reject lots of others. And the realisation of this causes a conflict, a kind of anxiety, I don’t know….
X.: But how you respond to your worries, has to be expressed somewhere, so that it’s interesting for other people. So that people can be know about, or see your response. Art needs a medium.
O.: That’s true. Without paper, without paint, without medium, creative paths are short, and don’t last over time.
X.: But be careful; relating importance to duration is a bit outdated I think. You can’t just cast aside performances, installations and live shows, live art…
O.: Fine…. But I want to go back to what we were talking about before. I don’t know if we realise the importance of having to make a choice….
-X.: This subject is a bit tricky; you have to tackle it carefully. We can’t blind ourselves with always taking a stance; it could become an obsession, and that could paralyse you, instead of helping you to create.
-O.: But if we reject the element of choice, wouldn’t our work become a mere game, a frivolity?
-X.: Look, say what you want, but I think painting has a value in itself. Because choosing your style and your technique is also making a choice, right? Is art not work and freedom at the same time?
-O.: I agree. To be work, it is based on tradition, and to be freedom, is to look for something new. And in some way, this is also a choice. If not, I think we leave too much to luck and destiny.
-X.: Destiny is, after all, another element in the creative process. And often it is far from trivial. Don’t forget that creativity is a dynamic process that changes as you change.
-O.: You’re right. I’m more interested, because I work with words, in organising or making order out of chaos, in looking for a kind of syntax in the world. Creating too, can be battling against crazy destiny.
-X.: But be careful; obsession with creating dialogue can end up stifling creative possibilities. I think the concept of beauty and art is too politicised.
-O.: Yes, maybe so. We emphasise our own preferences. What the priority is at any given moment. Sometimes you settle for the first thing that comes to you, but almost always, our work requires more effort. If that’s politicising…
-X.: I don’t know if we’re not mixing up prejudices with likes.
-O.: For me, the political and social contaminates everything. Our work is too ideological? Well, yes, for sure.
-X.: And if we’re wrong in this premise, then what?
-O.: So, maybe what we’ve done so far rests on false foundations. There is also this danger. And worst of all, Xabi: is it not already too late to start correcting what’s been done wrong for so many years?
-X.: It seems a very sad confession. I see a hint of conformism or resignation there.
-O.: It’s not a confession, it’s a question.
-X.: I don’t care. One of the main tasks of art is to challenge conformity and passivity. To channel beauty and pain towards life and dynamism.
-O.: Is that all?
-X.: No. A lot of other things too… For example, the therapeutic aspect of creativity. Art helps to bear the knocks we receive every day, it’s a kind of medicine against failure and sadness…
-O.: Anyway, I think that this therapeutic aspect you talk about is more a result of creativity than its objective…
-X.: Maybe so, but now I’d like to talk about something else. What you wrote about 20 years ago, and what you write about now, is different, right? Even so, your work has been a useful tool for expressing what you felt any given moment. This worries me a lot too.
-O.: That, and consistency in what you do, having some kind of opinion; it’s like that, isn’t it? We can’t be slaves to fashion or the latest trends. But my work is very influenced by the everyday. At least I think so.
-X.: That’s not the issue. Let’s suppose that when we create a painting, a poem, a song, we are creating a reality that is new, at least for us. I don’t see why this new reality has to be related to the everyday.
-O.: For me, that helps me to understand myself and my feelings. It makes me afraid to think that there’s a gap between the idea that has lead you to write a poem and the text itself. That in the final product you can’t identify what it was that inspired it.
-X.: Hey! art itself is a new reality. We felt as if we were creating something new. If not, then instead of trying to create something, perhaps we should have been news illustrators or journalists…This narrow vision of reality cannot curb creativity.
-O.: Of course you’re right, Xabi, but I have this inner voice that keeps asking me if I’m not too set apart from the world; if I’m not hiding reality under an supposedly artistic guise, instead of trying to shed light on it.
-X.: But art has a strong suggestive power, and this is a lot more than mere imitation of reality.
-O.: That makes me look again at the limited possibilities, of our “art”. We want to give meaning to what we do. We try to express through paintings, drawings, cinema, music, words, what it means to be living here and now, to leave evidence of who we are.
-X.: And in that, I don’t think we will fail. Of course, communication is not the sole objective; communication is also a means.
-O.: I don’t know. Communication eases the burden of failure, although I admit this has its limits.
-X.: I don’t think anything is forever, and art too has to renew itself constantly. It can be great, but is also perishable.
-O.: It’s a struggle, but isn’t this struggle sometimes a bit disappointing?
-X.: But what did you think it was to fall in love, to sit in a chair and play the guitar?